27-03-2023
El juliol de 2022 es va filtrar un missatge de correu electrònic d’Elon Musk adreçat a tots els treballadors de Tesla1, on se’ls comminava anar a treballar a les oficines de manera presencial almenys 40 hores setmanals. Aquells qui no hi assistissin, seria com si haguessin presentat la seva dimissió. Alhora que aquest missatge de correu electrònic, van començar a proliferar resultats d’estudis on es concloïa que la presencialitat fomenta la creativitat2.
Arran d’aquests dos fets, moltes empreses van esgrimir arguments per a fer tornar els seus treballadors a l’oficina3. A més a més, tenien un argument inapel·lable: tothom qui s’hi oposés estaria en contra de la productivitat i, per tant, en contra de la seva empresa.
Tant de bo fos tan senzill. Però, com sempre, no tot és blanc o negre4. Seria absurd negar que la creativitat té efectes positius tant per a l’empresa, perquè augmenta la productivitat, com per al treballador, perquè fa una feina que el motiva.
Ara bé, per a ser creatiu el més important és estar descansat. Sense frescor mental i física, no hi ha creativitat. No hi ha res millor que el descans per a ser creatiu. Hi entren molts factors per a estar reposat, com les hores de son adormides, l’estrès, el temps de desconnexió de la feina… Però no només el descans és rellevant. Les circumstàncies d’existència de cadascú són diferents, ens trobem al món amb unes característiques concretes. Un tret de la personalitat que ens defineix —no pas l’únic— és el de la introversió/extraversió.
Les persones introvertides5 tenen una amígdala6 més activa, de manera que tendeixen a sentir i processar més emocions. Això els fa més sensibles a estímuls externs: necessiten més temps per a processar les novetats i se senten més còmodes en grups petits. Això no vol dir que no gaudeixin de la vida social, ans al contrari, gaudeixen d’excel·lents relacions personals; però sovint les grans agrupacions són sobreestimulants per a ells i els drenen l’energia. Per a recuperar-la, habitualment necessiten solitud i silenci. Les persones introvertides, a més a més, tenen tendència a fer anàlisis profundes: necessiten més temps per a processar informació i prendre decisions informades, però, a la vegada, tenen una gran capacitat de concentració i poden focalitzar-se una única tasca alhora. No són gaire sensibles a les recompenses, de manera que prenen menys riscos. I prefereixen treballar de manera autònoma i independent.
Les persones extravertides, per contra, són menys reactives a estímuls externs, de manera que es troben més còmodes sota el focus i en grans grups. Recarreguen energia socialitzant i relacionant-se amb el món extern. Són més sensibles a recompenses, així que tendeixen a experimentar més plaer que els introvertits, cosa que els fa perseguir objectius com el sexe, diners, estatus social i influència. També són més proclius a prendre riscos i als excessos de confiança en les pròpies capacitats.
Entre els extrems de l’espectre hi ha molts matisos, no és un tret binari. I no n’hi ha un millor que l’altre, és el que som. I no podem ser el que no som, tot i que es poden aprendre comportaments: una persona introvertida pot acabar parlant en públic amb calma, i una persona extravertida pot avaluar els riscos assenyadament abans de prendre una decisió.
Amb aquest escenari, emperò, suposem un exemple: un treballador que no viu a prop de l’oficina i ha de desplaçar-se per a arribar-hi. Podem imaginar que necessita conduir una hora per carreteres plenes de retencions i de tràfic intens; o que ha d’agafar dos mitjans de transport públic en hora punta.
Amb quines energies arribarà a l’oficina aquest treballador si és introvertit? En aquesta commuta, ja sigui en vehicle privat, ja sigui amb transport públic, hi ha contacte amb moltes altres persones. Recordem que perd més energia com més estímuls externs hi ha. Com pot ser algú innovador durant vuit hores si abans de començar la jornada laboral ja està esgotat? Per no parlar del soroll i del moviment que acostuma a haver-hi a una oficina, que el drenarà encara més d’energies. Això des del punt de vista de l’empresa. Però, des del punt de vista del treballador, en finalitzar la jornada laboral encara ha de tornar a casa, de manera que acabarà el dia esgotat, sense possibilitat de fer altra cosa que treballar.
En canvi, una persona extravertida invertirà molta menys energia en la commuta fins a l’oficina. Com que recarrega forces amb el contacte social, un cop allà es relacionarà amb tots els companys constantment, sense cap impacte en la seva energia. I tornarà a casa encara amb ganes de fer coses.
No tothom té les mateixes circumstàncies, cal tenir-ho en compte a l’hora de prendre decisions. I, tot i que la commuta sigui nul·la, l’oficina no deixa de ser un espai on brillen els extravertits.
És cert que a l’oficina es pot ser més creatiu, però no pel fet de ser l’oficina, sinó per la natura del diàleg. La neurociència explica que l’autoconsciència —la capacitat de concentrar-se en un pensament o problema— només dura uns set segons. La majoria del temps els nostres pensaments són automàtics. El que els neurocientífics —i els filòsofs actuals— tendeixen a no percebre és l’excepció: quan parlem amb algú altre.
En un diàleg podem mantenir els pensaments i treballar en un problema durant hores. És per això que, tot sovint, només d’explicar un problema a algú ja en trobem la solució. De fet, en el desenvolupament de software hi ha tècniques que es basen en el diàleg per a resoldre problemes. Una d’elles s’anomena l’aneguet de goma: consisteix a explicar el problema a un aneguet de goma (o a una persona), perquè això ajuda a raonar i a trobar-ne la solució. O el pair programming —o mob programming, si en són més de dos—, on diversos desenvolupadors treballen alhora sobre el mateix codi, amb una única pantalla i un únic teclat, perquè així troben solucions més ràpidament i millor.
El pensament humà és inherentment dialògic. De fet, en català tenim el mot «enraonar», que significa justament trobar la raó parlant. A l’antiguitat ja es van adonar d’això: no en va, molts dels textos filosòfics de la Xina, l’Índia o Grècia s’escrivien en forma de diàleg. Així doncs, la creativitat no es dona pel fet d’anar a l’oficina, sinó gràcies al diàleg. L’únic que fa l’oficina és ajuntar persones, que poden tenir circumstàncies diferents i tenir més o menys capacitat per a fer la seva feina.
Perquè, si una empresa volgués de manera genuïna fomentar la creativitat dels treballadors, hi ha mesures més radicals i millors que anar a l’oficina. Des de ja fa uns anys, s’ha estudiat l’impacte positiu que té en la salut mental i física la natura. Segons quantitats ingents d’estudis, ser a la natura, encara que sigui urbana, té beneficis per a augmentar la cognició individual, millorant la concentració i la capacitat de parar atenció —a part de reduir l’estrès i de millorar l’estat d’ànim7.
Ara bé, també existeix una altra mesura per a millorar la cognició: caminar. Fa molts anys que se sap que caminar també té beneficis per a la salut física i mental. A part dels beneficis mentals més evidents —reducció de l’estrès, l’ansietat i la depressió, entre altres—, caminar activa el flux sanguini cap al cervell, fent així que augmenti la seva activitat8.
Per tant, si una empresa volgués de debò millorar la creativitat, el que hauria de fer és enviar els seus treballadors a caminar a la natura, al bosc o, com a mínim, a un parc urbà, no a una oficina tancada enmig d’una ciutat, on per arribar cal agafar diversos transports urbans o conduir per circumval·lacions on la natura és inexistent.
Ara bé, és probable que en molts casos l’al·lusió a la creativitat només sigui una excusa per a voler fer tornar els treballadors a la feina presencial. La raó darrera d’aquesta decisió segurament té més a veure amb l’exercici de poder que no pas amb l’interès per a l’empresa. De què em serveix un càrrec amb autoritat si no tinc presents els treballadors per a exercir el poder que hi va associat? De què em serveix haver acceptat una promoció i trobar-me en una posició per a la qual no soc competent9, si no és per a obtenir reconeixement en forma de poder?
És cert que és un privilegi treballar des de casa, però no ho hem de confondre amb un favor que l’empresa faci als seus treballadors. Ens paguen per a fer una feina, sigui a casa o a l’oficina, no pas per anar a un lloc i passar-nos-hi 40 hores a la setmana. Si es compleixen les tasques, quin problema hi ha amb fer-ho des de casa?
Hem de tenir en compte que treballar a l’oficina pot tenir un cost per a les persones: no només de temps de vida, sinó mental —per no parlar del pobre transport públic a les nostres contrades, on hi ha llocs que és inexistent. L’obligació d’anar a l’oficina sense cap justificació, plogui, nevi o faci 40˚, segurament té més a veure amb l’exercici del poder que no pas amb l’interès merament optimitzant del capitalisme.
-
El contingut del missatge de correu electrònic es pot llegir aquí (en anglès). ↩
-
Un d’ells, per exemple, es va publicar a la revista Nature. ↩
-
Tot just el mes de febrer de 2023 Amazon va fer saber als seus treballadors que haurien de tornar a l’oficina l’1 de maig del mateix any. ↩
-
Que quedi clar, això sí, que no totes les feines es poden fer en remot, i que no totes les feines són sempre creatives. ↩
-
No s’ha de confondre la introversió amb la timidesa. ↩
-
La part del cervell que processa les emocions. ↩
-
Vegeu, per exemple, aquest article. Si es vol aprofundir en el tema, recomano llegir el llibre «Last Child in the Woods», de Richard Louv (disponible en castellà publicat per l’editorial Capitán Swing). ↩
-
Podeu consultar aquest article, aquest o aquest altre. ↩
-
Segons explica el principi de Peter. Vegeu aquest vídeo on el mateix autor l’explica. ↩